08328 Alella, una mirada crítica.

Un dels punts forts històrics de les nostres societats ha estat l’associació lliure, permanent o espontània, d’individus que s’uneixen per assolir una fita, desenvolupar la cultura, l’esport o, senzillament, per defensar-se. Perquè associar-se, en essència, sempre ha estat un acte de legítima defensa.
Avui, les modernes societats occidentals —i les seves administracions locals— tendeixen a afavorir l’individualisme profund. Els governs miren l’associacionisme real amb recel, veient-hi un rival que els pot disputar el control social. Saben perfectament que una associació forta, autònoma i conscient representa un contrapès real a les institucions; un obstacle seriós per a la implementació de segons quines polítiques de despatx.
Davant d’això, l’estratègia institucional ja no és prohibir, sinó buidar de contingut. Els ajuntaments s’omplen la boca amb conceptes buits com «participació ciutadana», dissenyant processos participatius de fireta, enquestes digitals i consells de barri totalment fiscalitzats on tot està decidit de l’inici. Redueixen el debat polític real a simples tràmits burocràtics. Ens volen clients i espectadors, no veïns organitzats.

La unió fa la força, i a Catalunya en sabem un pou, d’això. El nostre gran teixit associatiu no va néixer per demanar permís, sinó per guanyar drets. Ens ve d’un passat medieval on les comunitats s’aliaven per frenar l’ànsia de poder del senyor feudal, i va continuar amb la resistència obrera a les fàbriques, els Cors de Clavé, i ateneus com «L’Amistat» o «La Concòrdia». Aquelles entitats, creades des de baix amb autèntiques subscripcions populars, es van aixecar per plantar cara als «Casinos» de la burgesia benestant.
Què n’ha quedat d’allò? Avui, moltes d’aquelles associacions històriques i fortes, que fins i tot tenien propietats i patrimoni propi, han estat absorbides o arraconades. L’administració les ha convertit, massa sovint, en folklòrics apèndixs d’equipaments municipals, domesticades per ocupar la trista «quota de poble» que es reserva als programes de festa major per salvar les aparences.

Contra el control: exigència i dignitat veïnal
Per tot això, a les associacions se les ha d’ajudar, sí, però des de la distància absoluta i sense caure mai en el parany del control o la subvenció que anestesia. En cada barri hi ha d’haver una associació de veïns que sigui forta, incòmoda i combativa; una organització que no demani, sinó que exigeixi. Només davant d’un teixit nombrós i organitzat, els governants abaixen el cap, miren amb respecte i es guarden de cometre abusos.
Una persona sola, aïllada davant de la pantalla responent un qüestionari municipal, quedarà sempre enterrada pel pes i els recursos d’una administració que no té cap mena de pudor a actuar amb supèrbia, trencant qualsevol principi de proporcionalitat. Perquè les grans associacions privades amb ànim de lucre, les religioses o les macroentitats esportives juguen en una altra lliga i tenen uns altres interessos, molt allunyats de la trinxera de la comunitat immediata.
L’associacionisme va néixer de la necessitat i l’espontaneïtat. Avui, en ple segle XXI, davant d’una administració que pretén regular i tutelar fins a l’últim racó de les nostres vides, l’autoorganització ja no és només una tradició: és l’única trinxera possible per defensar la dignitat dels nostres barris.

I aquí és on l’Actual alcalde i el seu antecessor també, han anat a disparar: desmantellant a poc a poc el teixit associatiu i participatiu del poble, convertint-lo en una ombra del que era. Han menyspreat els joves i les seves associacions, demanant-los fins i tot que paguin amb diners o serveis les activitats que proposen: Vols una tarima… fes-me això! Han destrossat d’arrel la independència dels Dimonis d’Alella o dels Timbalers, han menyspreat els veïns i les seves associacions perquè no eren legals, han convocat consultes que després s’han passat pel forro, o simplement han emmudit de manera barroera qualsevol intent no instrumentalitzat, per a ells, de participació. Podríem escriure sense que ens tremolés la veu, que el feixisme impera en un govern gestionat per ERC i el PSC: jo mano, tu calla.

Realment volem això per el futur del poble? El Col·lectiu Sauló, NO.