08328 Alella, una mirada crítica.

Per què és rellevant el ple? Perquè, més enllà d’aquells moments en què la classe política municipal se sent especialment inspirada i ens obsequia amb llargues hores de dissertacions sobre qüestions que sovint escapen completament de la seva capacitat real d’influència —Rodalies, l’R1 per la Miralda o qualsevol altre somni humit de l’especulador baixmaresmenc convergent de finals dels noranta—, el ple és l’únic espai on els veïns podem demanar explicacions als nostres representants i esperar que aquestes quedin registrades públicament.

Per entendre’ns: els directes amb l’alcalde són una eina de l’alcalde. Ell decideix el format, el relat, el ritme i, sovint, la imatge que vol projectar. El ple, en canvi, hauria de servir perquè els governants responguin allò que no han triat explicar. Hauria de ser el lloc on els veïns poden formular preguntes incòmodes i obtenir respostes igualment públiques.

O, si més no, aquesta és la teoria.

La pràctica a Alella sembla inspirar-se en una concepció força particular de la democràcia: els ciutadans tenen dret a preguntar, però ningú no ha garantit mai que tinguin dret a obtenir una resposta.

Això sí, abans de parlar del govern, també cal parlar de l’oposició. Perquè una oposició que no pregunta, que no fiscalitza i que no exigeix explicacions deixa de ser oposició per convertir-se en simple decorat institucional. No pot ser que durant setmanes tot el poble parli d’informacions publicades sobre regidors municipals i possibles conflictes d’interès i que, arribat el ple, ningú dels qui cobren precisament per fer oposició consideri oportú demanar aclariments.

La setmana passada vam tenir una nova oportunitat d’assistir a aquest exercici de transparència controlada. Es van formular preguntes sobre diferents qüestions, moltes relacionades amb els edictes de la Serreta i l’aprovació del pla de reparcel·lació. Les respostes concretes, però, van continuar sent una espècie protegida.

Quan es plantegen dubtes raonables sobre la recepció d’una urbanització que, segons l’Ajuntament, s’ha de recepcionar i, segons la Generalitat, no; quan es pregunta per la Serreta; o quan es demanen explicacions sobre procediments administratius que afecten el futur del municipi, la resposta acostuma a seguir un patró molt senzill: s’invoca l’autoritat dels tècnics municipals.

I punt.

No es resol la contradicció. No s’aporten nous arguments. No s’explica el criteri adoptat. Simplement se’ns demana un acte de fe. Una mena de «creguin-nos perquè ho diu un tècnic» elevat a principi de govern.

Ningú posa en dubte la professionalitat dels tècnics municipals. Però qualsevol persona que conegui mínimament el funcionament de les administracions sap que aquests professionals treballen sovint sota una pressió considerable derivada de les prioritats, urgències i interessos dels responsables polítics. Presentar-los com a figures independents i impermeables a qualsevol influència és una visió tan idealitzada com poc realista.

I aquí és on apareix un exemple especialment il·lustratiu: la consulta de la Miralda.

Uns veïns van decidir utilitzar una eina prevista per la llei de consultes. No pretenien tombar cap govern. No pretenien imposar cap decisió. No era una consulta vinculant. Simplement volien preguntar als veïns què pensaven sobre una iniciativa impulsada pel mateix alcalde.

Una pregunta. Res més.

Ara bé, sembla que la participació ciutadana és una idea magnífica sempre que no qüestioni decisions ja preses.

Tot i les reticències evidents del nostre batlle, el procés es va haver d’iniciar formalment a finals de setembre de l’any passat. Els veïns es van mobilitzar i, amb els pocs recursos i el poc temps lliure de què disposaven, van aconseguir recollir més de 800 signatures en menys de dos mesos.

La resposta institucional va arribar en forma d’un informe jurídic tan singular que mereixeria una categoria pròpia.

La desapareguda secretària municipal va signar un document segons el qual Alella havia de convertir-se en l’únic municipi de Catalunya on una consulta no vinculant exigia requisits que no apareixen enlloc a la llei. No n’hi havia prou amb presentar signatures amb noms, cognoms i identificació dels signants. Calia també aportar fotocòpies dels DNI.

No per a una iniciativa legislativa popular.

No per a una proposta amb efectes jurídics reals.

No.

Per a una simple consulta ciutadana sense cap efecte vinculant.

La llei estableix que cal recollir signatures equivalents al 10% del cens. Res més. Però a Alella sembla que la normativa pot complementar-se amb dosis creatives d’imaginació jurídica sempre que algú hi estampi una signatura oficial.

Mesos després, quan alguns veïns van intentar obtenir explicacions sobre aquest informe durant un ple municipal, l’alcalde va impedir que la secretària respongués. Segons sembla, a Alella la secretària municipal no respon davant dels ciutadans. Ni tan sols davant d’una pregunta formulada en un ple públic. Respon únicament quan l’alcalde considera convenient que ho faci.

Una interpretació innovadora del concepte de transparència, especialment interessant si tenim en compte que el mateix alcalde també ostenta la regidoria de Transparència.

I així tornem al punt inicial.

Se’ns demana confiança absoluta en uns tècnics municipals que, quan les seves decisions generen dubtes, no poden respondre preguntes. Se’ns demana que acceptem informes jurídics que estableixen requisits inexistents a la resta de Catalunya. Se’ns demana que considerem normals criteris que no s’apliquen enlloc més. I se’ns demana, sobretot, que deixem de buscar assessorament extern perquè ja disposem de tècnics molt preparats a l’Ajuntament.

Segurament ho són.

El que molts veïns voldríem saber és fins a quin punt poden actuar amb la independència que exigeix la seva funció.

Perquè la confiança, en democràcia, no es construeix exigint actes de fe. Es construeix oferint informació, donant explicacions i acceptant preguntes incòmodes. Quan les preguntes desapareixen, les respostes s’esvaeixen i l’autoritat tècnica es converteix en un argument suficient per evitar qualsevol debat, és legítim preguntar-se si el problema és la desconfiança dels ciutadans o una certa incomoditat dels governants davant del control democràtic.

Governar no consisteix només a prendre decisions.

També consisteix a explicar-les.

I, sobretot, a respondre quan algú pregunta.

Marta Pamies, Collectiu Sauló.